Estació del Funicular del Tibidabo Estació del Funicular del Tibidabo Estació del Funicular del Tibidabo Estació del Funicular del Tibidabo Estació del Funicular del Tibidabo Estació del Funicular del Tibidabo Estació del Funicular del Tibidabo Estació del Funicular del Tibidabo Estació del Funicular del Tibidabo Estació del Funicular del Tibidabo Estació del Funicular del Tibidabo Estació del Funicular del Tibidabo

Estació del Funicular del Tibidabo

 

L'Edifici del Peu del Funicular és un edifici de l'any 1888 concebut com a estació de tren, des de la part inferior del la muntanya, en aquest cas del tren funicular que dóna accés a la muntanya del Tibidabo, i no només al parc sinó que antigament també als residents de la muntanya. L'edifici té les característiques arquitectòniques de la típica estació de tren. Es tracta d'un edifici-vestíbul a la planta baixa d'accés, amb un habitatge en el seu nivell superior per a la persona encarregada del manteniment de la línia fèrria. Adossat a aquest volum hi ha la coberta a dues aigües que cobreix el tren i les andanes d'accés a aquest, com si fos "la casa del tren". Evidentment l'edifici està en una posició en pendent, ateses les característiques del funicular. L'edifici havia estat modificat al llarg dels anys, afegint petites construccions auxiliars, i fins i tot pintat les seves façanes com a cartells publicitaris. Aquests cartells li conferien a l'edifici un caràcter comercial molt singular. La proposta proposa que aquest edifici vestíbul sigui l'avantsala a la realitat que el públic trobarà al parc, un món de fantasia.
 
Aquesta intervenció consisteix en netejar l'edifici de les construccions afegides, i alliberar tant l'espai interior com l'exterior de construccions innecessàries. L'edifici que cobreix l'andana i el tren es desmunta i es torna a construir com l'anterior, per tal d'impermeabilitzar tot aquest espai, conservant les estructures de fusta, encavallades, i part de les ceràmiques de la coberta policroma. Exteriorment es saneja tot el revestiment existent i es pinta de nou l'estació. Les pintures comercials que s'havien fet sobre els murs de l'edifici no van poder ser recuperades per motius pressupostaris i es varen tornar a pintar amb línies de color blau, sobre una base protectora d'aquests dibuixos, de manera que en qualsevol moment es puguin tornar a fer visibles.
 
A l'espai interior es va recuperar el seu estat inicial, deixant els sostres de ceràmica amb bigueria metàl·lica vistos. Els pilars metàl·lics de forja també es van recuperar, així com el paviment.
 
L'espai del vestíbul s'habita amb uns llençols blancs que serviran de suport de les projeccions d'imatges de l'activitat que es desenvolupa al parc. Esperant el tren el públic podrà gaudir d'aquestes projeccions sobre aquests llençols, construïts amb pladur, que deixen entreveure i respirar a l'edifici existent. Es tracta d'una ocupació fràgil de l'espai, com si d'un fantasma es tractés. El sòl es conserva i s'incorporen unes peces de color simulant unes flors a terra. Aquests fantasmes, els llençols, de color blanc, es construeixen amb llistons de fusta quan aquestes superfícies incorporen espais tancats com la taquilla de venda de bitllets o la mateixa pèrgola que cobreix l'andana d'arribada.
El petit lavabo, folrat a les parets i el sostre de panells corbats d'acer inoxidable perfectament reflectant, reinterpreta una habitació de miralls màgics deformants. Les finestres es recuperen i es protegeixen amb uns llençols de xapa, com una pell d'escates de peixos, fragmentant-se en el seu moviment d'obertura, convidant al públic a entrar, com si fos aquest nou edifici una atracció més del parc. La llum natural filtra suaument a través d'aquestes cortines metàl·liques.
 
La intervenció va comprendre també el pintat dels dos trens antics a la manera de dos grans erugues acolorides que es mouen lentament amunt i avall pel bosc, i el portal de xapa que tanca els trens a les nits i que en contrallum és un bosc metàl·lic que es confon el bosc veritable del fons...
 
JOSEP MIÀS